Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”

El guerriller aleixarenc

Per explicar la vida d’Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”, el combatent aleixarenc que lluità a favor de la causa del pretendent Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i que va actuar al Camp i a les comarques properes durant la tercera guerra carlina (1872-1876) en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), he triat una crònica publicada al web del poble de l’Aleixar, de caràcter més localista, i que és una compilació de diversos autors que van biografiar Cercós, entre ells Marià Manent. També he afegit un relat publicat per Josep M. Sugranyes al seu llibre “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001, i extret per ell molt possiblement del que relata Josep Iglésies a “L’àvia Boronada: L’esment diví i contes i llegendes”, Arca, Barcelona, 1947. Per finalitzar i acabar d’arrodonir-ho, he afegit un tercer text que situa les accions bèl·liques de Cercós dins el context històric en que ell va viure i on va protagonitzar els fets que van donar peu a la seva llegenda.

Les guerres carlines van ser complexes i no es poden reduir al simplisme d’unes adhesions al pretendent Carles setè en contra de la causa isabelina, ni a contraposició “ciutats liberals” contra “camps absolutistes”. Pensem que ens trobem en un moment històric batejat pels historiadors com la “fi de l’Antic Règim”. Tenen aquestes revoltes, a més, diverses imbricacions segons el territori on es desenvolupen, amb notables diferències entre el País Basc i Navarra, Catalunya o València. A mi m’agrada recordar unes paraules de Josep Fontana quan parla de “la revolta dels carlins” a la monumental Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Diu el professor Fontana, per mirar d’establir un enfocament previ: “Com tot fenomen social complex, la revolta carlina no es pot reduir a una explicació simplista. Una cosa és assenyalar els grans trets de base que permeten d’entendre el suport que ha trobat, i una altra que això basti per a donar compte de totes les adhesions. Tampoc no es pot pensar que, un cop hem aconseguit de distingir les raons per les quals el carlisme ha assolit expressar el malestar de determinats grups socials, sabem les raons concretes que han dut els homes a la lluita. El primer problema que se’ns presenta és que, en fer les nostres anàlisis del passat, operem amb allò que sabem que realment s’ha esdevingut, mentre que els individus que tenien aquell passat com a present vivien en una perspectiva en que diversos futurs eren previsibles, i actuaven, a més, d’acord amb la seva percepció del món, que podia contenir elements que avui sabem que eren erronis, però per a ells eren vàlids. No podem demanar a un camperol català de la primera meitat del segle XIX la freda racionalitat que només hauria pogut basar-se en un coneixement dels mecanismes econòmics i socials del seu entorn que ell no tenia, quan no demanem el mateix als catalans de la fi del segle XX que acuden a votar moguts per prejudicis o il·lusions irracionals, en un temps en que, en teoria, l’educació i la informació que reben són molt superiors.”

Isidre Pàmies i Borràs va néixer el 16 de desembre de 1843, possiblement a la casa pairal dels Cercós, al capdavall del carrer Mitjà, avui Cal Nap, edifici que encara demostra haver estat una casa senyorial. El mas de Cercós, de la mateixa nissaga, ha estat un dels més importants del terme aleixarenc. L’arrelament tradicionalista de la família Pàmies era antic i fort. A la guerra dels Malcontents (1827), hi prengué part Francisco Pàmies, el seu avi, al costat dels ultrareialistes, i a la primera guerra carlina (1833-1839), apareix documentat Isidre Pàmies, possiblement germà de l’avi que va ser capità caixer del 13è batalló de la 5a brigada de la 3a divisió del Camp de Tarragona. Així, doncs, Cercós, mogut per la influència familiar i motivat per la seva relació amb el capitost carlí Barenys, de Maspujols, es convertí ben aviat en una figura rellevant a les nostres comarques durant la segona guerra carlina (sic). Un historiador carlí en diu: “carlista acérrimo como todos sus antepasados […] De arrogante figura, afable y fino de trato y, más que valiente, temerario en el campo de batalla, era el ídolo de sus voluntarios que le querían com a un padre.” I informa també que va estudiar als escolapis i que completà la carrera mercantil a Tarragona i després es domicilià a Reus, on es dedicà al comerç fins al moment de “lanzarse al campo”. Abans, però, va intervenir en activitats conspiratòries com a individu de la Junta Carlista de Armamento y Defensa a la província i va estar empresonat. En començar la guerra, era oficial d’infanteria i organitzà el 4t batalló de la di­visió carlista de la província. Mèrits de guerra el portaren de capità a co­ronel i rebé condecoracions.

Manent, que l’ha biografiat i al qual seguim en aquesta ressenya, en parla com a figura esmunyedissa i mig llegendària. Invencible estrateg, a les muntanyes era una mena de “rei de les sorpreses”. De fet, la seva activitat era frenètica, com prova el reguitzell d’accions tant en petit grup com de comandament, totes de l’any 1873: el 15 de maig, junt amb Cucala i el capellà de Flix ocupa Vilaplana; el 22 de juny, enfrontaments a Margalef amb pèrdua de 50 homes; el 26, atac per sorpresa a Tivissa; el 2, 3 i 10 de juliol ataca la Selva del Camp; el 18 de juliol és a la Conca de Barberà, on segresta dos hisendats i en demana rescat; el 20, amb 400 homes enderroca el fortí de la Selva; el 23 ataca una diligència que feia de correu, prop de les Borges del Camp, i agafa ostatges; el 26 de juliol entra a Riudoms o a Tivissa (fonts diferents donen notícies també diferents, però sempre d’activitat); el 5 d’agost, a Garcia; el 14 a Castellvell per la contribució; el 15 dorm a Maspujols; el 16 va a cobrar l’impost revolucionari a Montbrió i a Vinyols; el 23 actua a la Masó; el 27, amb uns 300 homes, entra a Prades; el 29, a la Selva; el 2 de setembre a Vilallonga, mentre que del 4 de setembre data la gesta gairebé llegendària de l’Albiol, per la qual els liberals, que volien posar un parany a Cercós i portar a Reus o Tarragona el seu cap, acaben —seguim l’historiador Pirala— malament: “Lo que debió haber sido un triumfo para los liberales, fue un desastre, por la falta de sigilo y la indolencia en cumplir lo acordado.” El 17 d’agost marxen cap a l’ermita del Roser, vora de Reus, però la ciutat surt al carrer i els carlins fugen. Durant l’estiu entra a Santa Coloma de Queralt, mentre que el setembre un rumor el situa visitant Don Alfons, germà del pretendent i cap de les forces sublevades a Catalunya; el 24 és a Mont-ral i aquest mateix mes hi ha un intent, induït per personatges polítics, d’assassinar-lo. El 2 d’octubre entra a Valls dirigint, juntament amb quatre eminents caps més, 3.000 —o 5.000— carlins, però aviat són desallotjats; el 18 comencen els fets que portaren a la victòria carlina de Prades, però també pèrdues i on sembla que Cercós resulta ferit i acaba morint.

Comença llavors la llegenda sobre la seva mort: uns la situen a Prades i d’altres a l’Aleixar, on li haurien preparat un taüt molt luxós i haurien celebrat unes solemnes exèquies. La memòria oral, però, no dubta gaire a l’hora d’indicar-ho: tres dies després, entre el 22 i el 23 d’octubre de 1873, al mas del Joan Pau, a la Mussara, que té a prop, tocant al cingle, la cova anomenada Hospital dels Carlistes. L’oralitat encara afegeix que va ser assistit espiritualment pel rector de la Mussara; que el metge de Vilaplana, el doctor Rafael Llaberia, simpatitzant carlista, pujava cada dia, i que Cercós va ser enterrat a la Mussara. Isidre Pàmies i Borràs, Cercós, va morir essent coronel. A títol pòstum, el pretendent Carles VII, que coneixia el valor del seu fidel oficial, el nomenà general.

Del Mas de Cercós n’era fill el guerriller carlí Isidre Pàmies, més conegut pel mot Cercós, encara que la naixença va tenir lloc a l’Aleixar el 16 de desembre de 1843, al capdavall del carrer Mitjà, on avui hi ha Cal Nap. La tradició carlina dels Pàmies, pagesos de l’Aleixar i comerciants de Reus, es remunta a Francesc Pàmies, avi del nostre personatge i capità dels voluntaris reialistes, el 1827, en la guerra dels Malcontents o dels Agraviats. Posteriorment, un anterior Isidre, probablement germà de l’avi d’en Cercós, va ser popular durant la primera guerra carlina, en que exercia el càrrec de capità caixer, i un altre Francesc ho va ser a la guerra anomenada dels Matiners. Amb tot, el més notori, i sobre el qual s’ha teixit una veritable llegenda, ha estat l’anomenat en primer lloc, també conegut pel sobrenom de Comandant Cercós.

La llegenda arranca del fet històric que va tenir lloc durant la batalla de Prades de 1873. Cercós havia reunit al seu mas, el juny de 1872, diversos caps carlins per coordinar esforços i prendre la decisió de prosseguir en la lluita armada. La seva empenta i vigoria va fer que molts joves del poble el seguissin, amb la qual cosa es va emprendre una acció de certa importància en què va morir, entre les forces governamentals, el tinent coronel Maturana, cap del batalló de caçadors de Barcelona.

Cal fer un breu recordatori i remarcar que Maturana comptava amb 450 infants, 18 cavalls i una peça de muntanya. De tot plegat en va quedar ben poca cosa, ja que van tenir trenta morts, entre ells l’esmentat coronel, un comandant i dos oficials, així com gairebé 200 presoners.

A començaments del segle XX, un cronista afecte a la causa lliberal va escriure sobre aquesta batalla que, tot i que els carlins s’havien fet els amos de Prades i els seus entorns, també havien tingut innombrables baixes, concretament vuitanta, entre elles la del coronel Cercós.

Efectivament, l’Isidre Pàmies, el dia 14 d’octubre de 1873, va mantenir un fort enfrontament amb les tropes de l’esmentat coronel que havia sortit el dia abans de l’Espluga de Francolí. Des dels Plans de Pagès fins als barrancs del Garxet i de la Baridana va encerclar les tropes lliberals, a les quals va castigar fortament fins més enllà de la Mola dels Quatre Termes, d’on només van poder fugir encara no 200 infants per les barrancades del bosc de Poblet. Al comandant Cercós, quan ja s’havia apoderat d’un canó de l’enemic, fet de molta rellevància aleshores, i quan estava lluitant cos a cos, li travessà el pit una bala de fusell. Dalt d’una mula va ser portat fins al Mas del Vell Joan Pau, sota del qual, a uns centenars de metres, encara avui s’hi pot contemplar la balma coneguda com Hospital dels Carlins, on va ser confiat.

L’amo del mas, carlí de cap a peus, reconegut per la seva experiència a curar bestiar, va ser l’encarregat de guarir les ferides del famós capitost que, no obstant els esforços del vell pastor, moria tres dies després, amb el grau de coronel, quan només tenia 29 anys, i va ser nomenat general a títol pòstum.

Per estratègies de la guerra, ja que els carlins eren deu vegades inferiors en nombre als seus adversaris lliberals, la mort del cabdill guerriller va ser guardada en el més absolut i misteriós silenci. Fins i tot els seus seguidors van tramar l’ardit d’esbombar la seva presència en diversos indrets on es produïen enfrontaments. Aquesta estratagema va donar al singular militar una aurèola mítica i llegendària. Tant va ser així que, en les files liberals, es va prendre com a una qüestió d’honor capturar viu o mort el Comandant Cercós per acabar amb el mite que l’envoltava.

Com que hi havia indicis fundats que el seu cos, malgrat tot, podia estar enterrat al cementiri de la Mussara, Almussara aleshores, una patrulla, formada per cinc “pinxos”, voluntaris lliberals, va sortir de Vilaplana pel camí de les Tosques en direcció a la dispersa i alterosa població de tanta ressonància sarraïna.

A mig matí, amb els ànims sobrats després d’haver escampat que anaven a posar fi a la faula del Cercós, enfilaren l’esmentat camí amb el propòsit d’acabar com més aviat millor la tasca esventada profusament. Sender amunt, els ànims s’anaven refredant amb la mateixa proporció que s’escalfaven els cossos per la intensitat de la pujada. Les carrabines, marcialment penjades al coll a la sortida, ara eren utilitzades com a bastó.

En arribar al gual del torrent de les Tosques, esbufegant a més no poder, es van deixar caure a terra per refer l’alè i traguejar una mica de vi del bot que en cap moment deixava de formar part de la indumentària d’aquells aprenents a fer de soldat. Sorneguerament, sempre s’ha dit que el vi és molt millor quant es beu escoltant la remor de l’aigua dringadera d’un penyal, en aquest cas el de les Tosques, el qual, en any plujós, forma una cascada que, volant amb l’arc del cel com a teló de fons, escampa totes les notes àlgides d’una alegre i grandiosa simfonia.

Amb l’esperit restablert pel vi, els pinxos prosseguiren la caminada dirigint-se cap al Mas de l’Adrià. El vell de la casa els va entretenir tant com va poder i després va procurar fer-los anar pel camí més llarg per tal de poder agafar ell una drecera i avisar la gent del Mas d’en Joan Pau de la presència i propòsit de l’escamot.

Quan els perdonavides arribaren a l’hospital dels carlins, aquest ja estava totalment endreçat i sense cap mena de rastre que pogués delatar la presència de ferits. Els seus estadants havien anat a amagar-se dalt del bosc de l’Agustench, juntament amb en Joan Pau. Aquesta circumstància va ser aprofitada per la facció per entrar al mas a sac, arrambar tot el que van poder i cremar la resta a l’era de la masia.

Després d’aquesta extorsió es dirigiren calmosament fins a la població que ja veien del mas estant. A l’entrar al poble només trobaren quatre dones ja refetes i un parell de vells que els van donar totes les excuses del món per dir-los que la gent vàlida estava treballant al bosc. Els van fer lliurar les claus de l’ajuntament i la rectoria i en aquest darrer lloc van instal·lar el seu quarter general, ja que era l’únic indret on hi havia alguna vianda per aplacar el rau-rau que sentien a la panxa.

Amb tot això se’ls va tirar la nit a sobre i amb ella es van anar apaivagant tant el ardors del vi com les bramadisses pròpies dels qui se sentien impel·lits, més per la seva cridòria que no pas per la convicció d’una força evident. Els dubtes van començar a granar damunt la taula, ben regada per un vi que no havia costat ni un xavo, i el temor va substituir progressivament l’eufòria dels primers moments en què se sentien amos del poble.

La por que la gent del poble hagués anat a buscar ajuda a la veïna població de Prades va neguitejar els valents cagasenalles, els quals, després d’una forta discussió amb trencadissa de plats i altres estris que van trobar a mà, van tenir la “lluminosa” idea de reunir tota la desvalguda gent que quedava al poble davant el gran toll d’aigua on, de sempre, hi prenia la fresca una gran part del veïnat.

Aleshores, van fer-los portar una gran quantitat de llenya davant el fossar i, amb ella, van bastir una pira dins el petit cementiri que, encara avui, malguarda les restes dels mussarencs. La gran foguera il·luminava tètricament el petit clos. A les parets blanques del frontal de l’església es perfilava la bellugor vermella i groga de les flames que semblaven voler arribar al cel.

Els quatre vells que quedaven al poble van ser obligats a portar aixades amb les quals van dur a terme la tètrica tasca de desenterrar taüts. Les dones, en un racó, esmaperdudes, se’n feien creus quan veien com ni als morts deixaven tranquils aquells heretges.

La primera caixa que van desenterrar els trasmudats vells guardava les despulles mig consumides d’una dona, morta aquell mateix any. L’espantosa i macabre visió del primer cadàver i l’intent fallit de trobar el cos del Cercós no va ser prou per deturar la lúgubre ocupació.

De mica en mica van anar apareixent les restes d’un soldat carlí mort al Mas d’en Joan Pau, així com dues o tres persones més de la contrada. Al final, cansats i morts de por, els perdonavides van decidir extreure un darrer taüt. Quan el van tenir a l’abast, van procedir a fer un judici sumaríssim sense cap ni peus. Aleshores van resoldre palplantar-lo, recolzat a la paret del fossar, i formant un escamot d’afusellament van dur a terme un parell de descàrregues de fusell, acabades les quals van fugir del lloc cames ajudeu-me.

Pels forats que la sinistre canonada va ocasionar, la gent del poble va poder contemplar les faccions apergaminades de l’àvia Boronada que, amb aquest fet, va passar a ser protagonista de la llegenda de Cercós. Poc sabien els malfactors que, concretament a sota la caixa de l’esmentada vella, els carlins havien enterrat els cos del seu cabdill per evitar-ne la profanació.

Context històric: Les guerres carlines

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d’un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).

A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.

Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l’Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l’oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l’exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l’agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats -noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l’estat -exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d’un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d’interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s’explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.

Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l’exèrcit estatal.

El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l’antiga Corona d’Aragó.

Article Publicat per Ramon Aladern  al blog TRETZEVENTS

Aquesta entrada ha esta publicada en carlins, Cercos, Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *