Inventari del Fons Municipal de l’Albiol

L’any 2007 l’Arxiu Comarcal del Baix Camp fa fer el  lliurament a l’ajuntament de l’Albiol dels inventaris del fons municipal.

En desconec el contingut però de ben segur que serà interessant de consultar-ho.

Segons el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya aquests documents estan a disposició dels interessats en la seva consulta.

Informacio publicada a la Revista Arxius  (Tardo-Hivern 2007)

La venda de la Vall de la Selva.

El 13 de març de l’any 1217 el Paborde Ramon de Sant Llorenç compra, per 500 sous, a Dalmau i Berengària de l’Albiol, la vall de la Selva, amb tots els drets i honors que comporta (bovatge, farratge, emprius…).

El document original fou dat, a la Selva, el dia 13 de les calendes del mes de març de 1217. El trasllat és dut a terme per Joan Bioscha, de la Selva.

Es fa la donació de la vall a la Selva, pel fet que la compra fou feta amb diners de la universitat. El document original fou dat, a la Selva, el dia 17 de les calendes de febrer de 1218. El trasllat és fet per Joan Bioscha, de la Selva.

Fons Arxiu Municipal de la Selva del Camp (Núm de reg. 6670 i 6671)

Origen del Nombre Albiol (Ipsum Albiol, 1164)

Coromines considera que el nombre proviene del latín ALVEOLUS (diminutivo de ALVEUS), o sea, “pequeña cuenca o receptáculo”, aplicado analógicamente al cauce de un curso fluvial; concretamente, señala que “el nombre presente se debe referir a la hondonada de la parte baja del pueblo; cuenca de recepción que desciende desde allí hasta La Selva, y que, pasando por Vilallonga, va a desembocar al Francolí” (OnoCat, II, p. 85).

Moreu-Rey, estudioso de este municipio en particular, interpreta el nombre en el mismo sentido y aporta otros argumentos significativos: “En un Camp de Tarragona poblado y cultivado de un modo regular, los romanos debieron buscar en L’Albiol aquello que buscan ahora nuestros contemporáneos: el agua. (…) El topónimo L’Albiol debía designar aquello que era, y es todavía, un depósito natural de aguas con su canalización hacia el llano: el “obiol” (pronunciación genuina de la palabra), el canal (de alveolu, que tenía en latín sentidos similares: recipiente, lecho estrecho de un río, etc.)”. (Moreu-Rey, 1975, p. 324)

Joan Tort Donada

http://www.ub.edu/geocrit/sn-67.htm

Alcofoll

L’alcofoll són unes pólvores finíssimes de galena o de sulfur d’antimoni (estibnita o antimonita, Sb2S3), de sofre i de greix animal emprades per a protegir (antibiòtic) i maquillar els ulls, en especial “la ratlla” o contorn, però també les parpelles, les pestanyes i les celles. Sol ser negre però pot ser de color gris segons la seva composició. Usat des de fa prop de 4.000 anys, es tracta potser del primer antibiòtic sintetitzat per l’home.

A l’Albiol, els romans l’obtenien de la Galena

Tradicionalment s’aplica mullant un bastonet en l’alcofoll, que després es fa lliscar entre les dues parpelles amb l’ull tancat, però sense apretar-lo, de manera que el contorn de dalt i d’avall es pinten alhora.

A Àfrica i a Àsia s’utilitza tradicionalment no només per estètica sinó perquè es considera una protecció per a les infeccions, en especial en deserts o indrets on és fàcil que hi entri pols. Així, és usat per homes i dones, i especialment és aplicat als nens. A Europa algunes dones l’usen com a maquillatge o bé usen llapis d’ulls, negre o d’altres colors, que pot ser o no complementat amb rímel o amb ombra d’ulls.

Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”

El guerriller aleixarenc

Per explicar la vida d’Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”, el combatent aleixarenc que lluità a favor de la causa del pretendent Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i que va actuar al Camp i a les comarques properes durant la tercera guerra carlina (1872-1876) en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), he triat una crònica publicada al web del poble de l’Aleixar, de caràcter més localista, i que és una compilació de diversos autors que van biografiar Cercós, entre ells Marià Manent. També he afegit un relat publicat per Josep M. Sugranyes al seu llibre “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001, i extret per ell molt possiblement del que relata Josep Iglésies a “L’àvia Boronada: L’esment diví i contes i llegendes”, Arca, Barcelona, 1947. Per finalitzar i acabar d’arrodonir-ho, he afegit un tercer text que situa les accions bèl·liques de Cercós dins el context històric en que ell va viure i on va protagonitzar els fets que van donar peu a la seva llegenda.

Les guerres carlines van ser complexes i no es poden reduir al simplisme d’unes adhesions al pretendent Carles setè en contra de la causa isabelina, ni a contraposició “ciutats liberals” contra “camps absolutistes”. Pensem que ens trobem en un moment històric batejat pels historiadors com la “fi de l’Antic Règim”. Tenen aquestes revoltes, a més, diverses imbricacions segons el territori on es desenvolupen, amb notables diferències entre el País Basc i Navarra, Catalunya o València. A mi m’agrada recordar unes paraules de Josep Fontana quan parla de “la revolta dels carlins” a la monumental Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Diu el professor Fontana, per mirar d’establir un enfocament previ: “Com tot fenomen social complex, la revolta carlina no es pot reduir a una explicació simplista. Una cosa és assenyalar els grans trets de base que permeten d’entendre el suport que ha trobat, i una altra que això basti per a donar compte de totes les adhesions. Tampoc no es pot pensar que, un cop hem aconseguit de distingir les raons per les quals el carlisme ha assolit expressar el malestar de determinats grups socials, sabem les raons concretes que han dut els homes a la lluita. El primer problema que se’ns presenta és que, en fer les nostres anàlisis del passat, operem amb allò que sabem que realment s’ha esdevingut, mentre que els individus que tenien aquell passat com a present vivien en una perspectiva en que diversos futurs eren previsibles, i actuaven, a més, d’acord amb la seva percepció del món, que podia contenir elements que avui sabem que eren erronis, però per a ells eren vàlids. No podem demanar a un camperol català de la primera meitat del segle XIX la freda racionalitat que només hauria pogut basar-se en un coneixement dels mecanismes econòmics i socials del seu entorn que ell no tenia, quan no demanem el mateix als catalans de la fi del segle XX que acuden a votar moguts per prejudicis o il·lusions irracionals, en un temps en que, en teoria, l’educació i la informació que reben són molt superiors.”

Isidre Pàmies i Borràs va néixer el 16 de desembre de 1843, possiblement a la casa pairal dels Cercós, al capdavall del carrer Mitjà, avui Cal Nap, edifici que encara demostra haver estat una casa senyorial. El mas de Cercós, de la mateixa nissaga, ha estat un dels més importants del terme aleixarenc. L’arrelament tradicionalista de la família Pàmies era antic i fort. A la guerra dels Malcontents (1827), hi prengué part Francisco Pàmies, el seu avi, al costat dels ultrareialistes, i a la primera guerra carlina (1833-1839), apareix documentat Isidre Pàmies, possiblement germà de l’avi que va ser capità caixer del 13è batalló de la 5a brigada de la 3a divisió del Camp de Tarragona. Així, doncs, Cercós, mogut per la influència familiar i motivat per la seva relació amb el capitost carlí Barenys, de Maspujols, es convertí ben aviat en una figura rellevant a les nostres comarques durant la segona guerra carlina (sic). Un historiador carlí en diu: “carlista acérrimo como todos sus antepasados […] De arrogante figura, afable y fino de trato y, más que valiente, temerario en el campo de batalla, era el ídolo de sus voluntarios que le querían com a un padre.” I informa també que va estudiar als escolapis i que completà la carrera mercantil a Tarragona i després es domicilià a Reus, on es dedicà al comerç fins al moment de “lanzarse al campo”. Abans, però, va intervenir en activitats conspiratòries com a individu de la Junta Carlista de Armamento y Defensa a la província i va estar empresonat. En començar la guerra, era oficial d’infanteria i organitzà el 4t batalló de la di­visió carlista de la província. Mèrits de guerra el portaren de capità a co­ronel i rebé condecoracions.

Manent, que l’ha biografiat i al qual seguim en aquesta ressenya, en parla com a figura esmunyedissa i mig llegendària. Invencible estrateg, a les muntanyes era una mena de “rei de les sorpreses”. De fet, la seva activitat era frenètica, com prova el reguitzell d’accions tant en petit grup com de comandament, totes de l’any 1873: el 15 de maig, junt amb Cucala i el capellà de Flix ocupa Vilaplana; el 22 de juny, enfrontaments a Margalef amb pèrdua de 50 homes; el 26, atac per sorpresa a Tivissa; el 2, 3 i 10 de juliol ataca la Selva del Camp; el 18 de juliol és a la Conca de Barberà, on segresta dos hisendats i en demana rescat; el 20, amb 400 homes enderroca el fortí de la Selva; el 23 ataca una diligència que feia de correu, prop de les Borges del Camp, i agafa ostatges; el 26 de juliol entra a Riudoms o a Tivissa (fonts diferents donen notícies també diferents, però sempre d’activitat); el 5 d’agost, a Garcia; el 14 a Castellvell per la contribució; el 15 dorm a Maspujols; el 16 va a cobrar l’impost revolucionari a Montbrió i a Vinyols; el 23 actua a la Masó; el 27, amb uns 300 homes, entra a Prades; el 29, a la Selva; el 2 de setembre a Vilallonga, mentre que del 4 de setembre data la gesta gairebé llegendària de l’Albiol, per la qual els liberals, que volien posar un parany a Cercós i portar a Reus o Tarragona el seu cap, acaben —seguim l’historiador Pirala— malament: “Lo que debió haber sido un triumfo para los liberales, fue un desastre, por la falta de sigilo y la indolencia en cumplir lo acordado.” El 17 d’agost marxen cap a l’ermita del Roser, vora de Reus, però la ciutat surt al carrer i els carlins fugen. Durant l’estiu entra a Santa Coloma de Queralt, mentre que el setembre un rumor el situa visitant Don Alfons, germà del pretendent i cap de les forces sublevades a Catalunya; el 24 és a Mont-ral i aquest mateix mes hi ha un intent, induït per personatges polítics, d’assassinar-lo. El 2 d’octubre entra a Valls dirigint, juntament amb quatre eminents caps més, 3.000 —o 5.000— carlins, però aviat són desallotjats; el 18 comencen els fets que portaren a la victòria carlina de Prades, però també pèrdues i on sembla que Cercós resulta ferit i acaba morint.

Comença llavors la llegenda sobre la seva mort: uns la situen a Prades i d’altres a l’Aleixar, on li haurien preparat un taüt molt luxós i haurien celebrat unes solemnes exèquies. La memòria oral, però, no dubta gaire a l’hora d’indicar-ho: tres dies després, entre el 22 i el 23 d’octubre de 1873, al mas del Joan Pau, a la Mussara, que té a prop, tocant al cingle, la cova anomenada Hospital dels Carlistes. L’oralitat encara afegeix que va ser assistit espiritualment pel rector de la Mussara; que el metge de Vilaplana, el doctor Rafael Llaberia, simpatitzant carlista, pujava cada dia, i que Cercós va ser enterrat a la Mussara. Isidre Pàmies i Borràs, Cercós, va morir essent coronel. A títol pòstum, el pretendent Carles VII, que coneixia el valor del seu fidel oficial, el nomenà general.

Del Mas de Cercós n’era fill el guerriller carlí Isidre Pàmies, més conegut pel mot Cercós, encara que la naixença va tenir lloc a l’Aleixar el 16 de desembre de 1843, al capdavall del carrer Mitjà, on avui hi ha Cal Nap. La tradició carlina dels Pàmies, pagesos de l’Aleixar i comerciants de Reus, es remunta a Francesc Pàmies, avi del nostre personatge i capità dels voluntaris reialistes, el 1827, en la guerra dels Malcontents o dels Agraviats. Posteriorment, un anterior Isidre, probablement germà de l’avi d’en Cercós, va ser popular durant la primera guerra carlina, en que exercia el càrrec de capità caixer, i un altre Francesc ho va ser a la guerra anomenada dels Matiners. Amb tot, el més notori, i sobre el qual s’ha teixit una veritable llegenda, ha estat l’anomenat en primer lloc, també conegut pel sobrenom de Comandant Cercós.

La llegenda arranca del fet històric que va tenir lloc durant la batalla de Prades de 1873. Cercós havia reunit al seu mas, el juny de 1872, diversos caps carlins per coordinar esforços i prendre la decisió de prosseguir en la lluita armada. La seva empenta i vigoria va fer que molts joves del poble el seguissin, amb la qual cosa es va emprendre una acció de certa importància en què va morir, entre les forces governamentals, el tinent coronel Maturana, cap del batalló de caçadors de Barcelona.

Cal fer un breu recordatori i remarcar que Maturana comptava amb 450 infants, 18 cavalls i una peça de muntanya. De tot plegat en va quedar ben poca cosa, ja que van tenir trenta morts, entre ells l’esmentat coronel, un comandant i dos oficials, així com gairebé 200 presoners.

A començaments del segle XX, un cronista afecte a la causa lliberal va escriure sobre aquesta batalla que, tot i que els carlins s’havien fet els amos de Prades i els seus entorns, també havien tingut innombrables baixes, concretament vuitanta, entre elles la del coronel Cercós.

Efectivament, l’Isidre Pàmies, el dia 14 d’octubre de 1873, va mantenir un fort enfrontament amb les tropes de l’esmentat coronel que havia sortit el dia abans de l’Espluga de Francolí. Des dels Plans de Pagès fins als barrancs del Garxet i de la Baridana va encerclar les tropes lliberals, a les quals va castigar fortament fins més enllà de la Mola dels Quatre Termes, d’on només van poder fugir encara no 200 infants per les barrancades del bosc de Poblet. Al comandant Cercós, quan ja s’havia apoderat d’un canó de l’enemic, fet de molta rellevància aleshores, i quan estava lluitant cos a cos, li travessà el pit una bala de fusell. Dalt d’una mula va ser portat fins al Mas del Vell Joan Pau, sota del qual, a uns centenars de metres, encara avui s’hi pot contemplar la balma coneguda com Hospital dels Carlins, on va ser confiat.

L’amo del mas, carlí de cap a peus, reconegut per la seva experiència a curar bestiar, va ser l’encarregat de guarir les ferides del famós capitost que, no obstant els esforços del vell pastor, moria tres dies després, amb el grau de coronel, quan només tenia 29 anys, i va ser nomenat general a títol pòstum.

Per estratègies de la guerra, ja que els carlins eren deu vegades inferiors en nombre als seus adversaris lliberals, la mort del cabdill guerriller va ser guardada en el més absolut i misteriós silenci. Fins i tot els seus seguidors van tramar l’ardit d’esbombar la seva presència en diversos indrets on es produïen enfrontaments. Aquesta estratagema va donar al singular militar una aurèola mítica i llegendària. Tant va ser així que, en les files liberals, es va prendre com a una qüestió d’honor capturar viu o mort el Comandant Cercós per acabar amb el mite que l’envoltava.

Com que hi havia indicis fundats que el seu cos, malgrat tot, podia estar enterrat al cementiri de la Mussara, Almussara aleshores, una patrulla, formada per cinc “pinxos”, voluntaris lliberals, va sortir de Vilaplana pel camí de les Tosques en direcció a la dispersa i alterosa població de tanta ressonància sarraïna.

A mig matí, amb els ànims sobrats després d’haver escampat que anaven a posar fi a la faula del Cercós, enfilaren l’esmentat camí amb el propòsit d’acabar com més aviat millor la tasca esventada profusament. Sender amunt, els ànims s’anaven refredant amb la mateixa proporció que s’escalfaven els cossos per la intensitat de la pujada. Les carrabines, marcialment penjades al coll a la sortida, ara eren utilitzades com a bastó.

En arribar al gual del torrent de les Tosques, esbufegant a més no poder, es van deixar caure a terra per refer l’alè i traguejar una mica de vi del bot que en cap moment deixava de formar part de la indumentària d’aquells aprenents a fer de soldat. Sorneguerament, sempre s’ha dit que el vi és molt millor quant es beu escoltant la remor de l’aigua dringadera d’un penyal, en aquest cas el de les Tosques, el qual, en any plujós, forma una cascada que, volant amb l’arc del cel com a teló de fons, escampa totes les notes àlgides d’una alegre i grandiosa simfonia.

Amb l’esperit restablert pel vi, els pinxos prosseguiren la caminada dirigint-se cap al Mas de l’Adrià. El vell de la casa els va entretenir tant com va poder i després va procurar fer-los anar pel camí més llarg per tal de poder agafar ell una drecera i avisar la gent del Mas d’en Joan Pau de la presència i propòsit de l’escamot.

Quan els perdonavides arribaren a l’hospital dels carlins, aquest ja estava totalment endreçat i sense cap mena de rastre que pogués delatar la presència de ferits. Els seus estadants havien anat a amagar-se dalt del bosc de l’Agustench, juntament amb en Joan Pau. Aquesta circumstància va ser aprofitada per la facció per entrar al mas a sac, arrambar tot el que van poder i cremar la resta a l’era de la masia.

Després d’aquesta extorsió es dirigiren calmosament fins a la població que ja veien del mas estant. A l’entrar al poble només trobaren quatre dones ja refetes i un parell de vells que els van donar totes les excuses del món per dir-los que la gent vàlida estava treballant al bosc. Els van fer lliurar les claus de l’ajuntament i la rectoria i en aquest darrer lloc van instal·lar el seu quarter general, ja que era l’únic indret on hi havia alguna vianda per aplacar el rau-rau que sentien a la panxa.

Amb tot això se’ls va tirar la nit a sobre i amb ella es van anar apaivagant tant el ardors del vi com les bramadisses pròpies dels qui se sentien impel·lits, més per la seva cridòria que no pas per la convicció d’una força evident. Els dubtes van començar a granar damunt la taula, ben regada per un vi que no havia costat ni un xavo, i el temor va substituir progressivament l’eufòria dels primers moments en què se sentien amos del poble.

La por que la gent del poble hagués anat a buscar ajuda a la veïna població de Prades va neguitejar els valents cagasenalles, els quals, després d’una forta discussió amb trencadissa de plats i altres estris que van trobar a mà, van tenir la “lluminosa” idea de reunir tota la desvalguda gent que quedava al poble davant el gran toll d’aigua on, de sempre, hi prenia la fresca una gran part del veïnat.

Aleshores, van fer-los portar una gran quantitat de llenya davant el fossar i, amb ella, van bastir una pira dins el petit cementiri que, encara avui, malguarda les restes dels mussarencs. La gran foguera il·luminava tètricament el petit clos. A les parets blanques del frontal de l’església es perfilava la bellugor vermella i groga de les flames que semblaven voler arribar al cel.

Els quatre vells que quedaven al poble van ser obligats a portar aixades amb les quals van dur a terme la tètrica tasca de desenterrar taüts. Les dones, en un racó, esmaperdudes, se’n feien creus quan veien com ni als morts deixaven tranquils aquells heretges.

La primera caixa que van desenterrar els trasmudats vells guardava les despulles mig consumides d’una dona, morta aquell mateix any. L’espantosa i macabre visió del primer cadàver i l’intent fallit de trobar el cos del Cercós no va ser prou per deturar la lúgubre ocupació.

De mica en mica van anar apareixent les restes d’un soldat carlí mort al Mas d’en Joan Pau, així com dues o tres persones més de la contrada. Al final, cansats i morts de por, els perdonavides van decidir extreure un darrer taüt. Quan el van tenir a l’abast, van procedir a fer un judici sumaríssim sense cap ni peus. Aleshores van resoldre palplantar-lo, recolzat a la paret del fossar, i formant un escamot d’afusellament van dur a terme un parell de descàrregues de fusell, acabades les quals van fugir del lloc cames ajudeu-me.

Pels forats que la sinistre canonada va ocasionar, la gent del poble va poder contemplar les faccions apergaminades de l’àvia Boronada que, amb aquest fet, va passar a ser protagonista de la llegenda de Cercós. Poc sabien els malfactors que, concretament a sota la caixa de l’esmentada vella, els carlins havien enterrat els cos del seu cabdill per evitar-ne la profanació.

Context històric: Les guerres carlines

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d’un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827).

A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina.

Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l’Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l’oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l’exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l’agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats -noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l’estat -exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d’un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d’interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s’explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol.

Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l’exèrcit estatal.

El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l’antiga Corona d’Aragó.

Article Publicat per Ramon Aladern  al blog TRETZEVENTS

Troben 200 restes humanes de la prehistòria en una cova a Mont-ral

    La investigació, que va a càrrec de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social , serà clau per conèixer com eren els ritus funeraris del neolític

Una recent excavació impulsada per l’Institut Català de Paleoeoclogia Humana i Evolució Social (IPHES) a la cova dels Galls Carboners, al terme muncipal de Mont-ral, permetrà obtenir informació de qualitat, clau per conèixer com eren els ritus funeraris de les societats del neolític. Entre les troballes destaquen unes 200 restes humanes de les quals es desconeix a quants homes podríen correspondre. Així com també un collaret format per petites denes blanques fabricades probablement a partir de fragments de petxina.

«La cova dels Galls Carboners havia estat excavada durant la dècada de 1970 per Ferran Companys, propietari de la finca on es situa, i va recuperar bàsicament restes humanes de totes les parts del cos, molt ben conservades, i els seus descendents van dona fa uns anys a l’Àrea de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona», explica Josep Maria Vergès, investigador de l’IPHES i director de l’excavació actual. Posteriorment, aquests fòssils van ser estudiats per membres d’aquest institut i de la URV. «Ara –prossegueix Vergès- el principal objectiu de l’excavació era documentar en detall el context arqueològic del sepulcre col·lectiu a partir dels elements que encara es conservaven in situ, per tal de poder revalorar a nivell científic els materials de la col·lecció Companys, i ho hem pogut determinar».

Es tracta d’una cova sepulcral col·lectiva, un tipus de jaciment que és relativament comú, «però la majoria foren excavats o saquejats d’antic, el que fa que no es disposi de moltes dades procedents d’excavacions realitzades amb metodologia moderna», puntualitza Josep Maria Vergès. L’equip encara no disposa de datacions, però el mateix investigador indica: «suposem que es situa entre el neolític final i el calcolític, es a dir, fa uns 5.000 anys abans del present». A banda de les restes humanes, s’han pogut extreure mostres de sediments per anàlisis de residus que han de permetre obtenir informació de qualitat sobre els ritus funeraris d’aquestes comunitats.

Més investigacions

Una vegada completada l’excavació comença la investigació al laboratori. D’una banda perquè permetrà determinar a quants individus corresponien les restes trobades, però també perquè seran les bases per a la redacció d’un primer estudi que probablement sortirà a la llum abans de l’estiu de l’any vinent, apuntava al Diari l’investigador de l’IPHES, Josep Maria Vergès.

D’altra banda, és molt probable que l’any vinent continui a l’interior de la cova la investigació de camp. Si bé a hores d’ara s’ha completat una feina molt complerta una nova excavació podria aportar-ne noves dades als investigadors, deia Josep Maria Vergès.

Publicat al Diari de Tarragona el 26/11/2010

Localitzats habitatges musulmans dels segles X i XI al castell de Siurana

ornudella web 25/11/2010.-

Castell de CiuranaSegons informa l’Ajuntament de Cornudella de Montsant, les excavacions arqueològiques dutes a terme en el decurs de la quarta fase del projecte de restauració del Castell de Siurana (al terme municipal de Cornudella de Montsant) han posat al descobert l’existència d’un conjunt d’habitatges situats a l’interior de la fortificació. Es tracta de la troballa més destacada d’aquest tipus feta en profunditat fora de les realitzades en altres excavacions practicades a les Terres de l’Ebre i Lleida.

La troballa es va donar a conèixer el passat dimarts en el decurs de l’acte de lliurament de l’obra feta per l’empresa constructora a l’Instituto del Patrimonio Cultural de España, organisme depenent del Ministerio de Cultura, que ha finançat els treballs de restauració del conjunt. Cal recordar que el Castell de Siurana va ser el darrer reducte sarrahí de Catalunya i va ser conquerit pels exèrcits cristians al segle XII.

A l’acte hi han assistit l’alcalde de Cornudella de Montsant, Josep Maria Castan; tècnics del Instituto, i el director arqueològic de les obres, Joan Menchon. L’alcalde de Cornudella, Josep Maria Castan ha subratllat “la importància històrica i patrimonial d’un conjunt monumental com és el Castell de Siurana, que és un referent a nivell de Catalunya i que situa l’entorn de Cornudella com un espai amb un potencial destacat en l’àmbit del turisme cultural”. L’actual fase de restauració ha consistit bàsicament en l’excavació, l’estudi del Castell, les primeres consolidacions i la col·locació de baranes de protecció. El cost ha superat els 400.000 euros.

Pel que fa a l’aspecte arqueològic, els treballs han consistit en la col·locació de mesures de protecció i accés per al públic i la reexcavació i l’estudi de diferents àrees. A partir d’aquests treballs es fixarà una documentació gràfica i topogràfica de totes les estructures del recinte. Els treballs han deixat al descobert nombroses restes d’edificis i habitatges de l’interior del Castell, així com també s’han realitzat treballs com la neteja i impermeabilització d’una cisterna (dipòsit d’aigua) en una zona coneguda popularment pels veïns de la zona com ’la presó’. Donat que l’entorn es troba en un penya-segat de més de 250 metres de desnivell, els treballs han comptat també amb l’ajut d’escaladors, que han procedit a la neteja de vegetació en llocs d’accés gairebé impossible. Els treballs praticats serviran també com a punt de partida sòlid sobre el que poder planificar les actuacions futures en el monument. L’Ajuntament té un interés especial en el procés de restauració del monument donada la seva importancia històrica i patrimonial. La restauració del Castell va iniciar-se en 1999 i s’ha subdividit en quatre fases.

El Castell sarrahí de Siurana ocupava tot el perímetre on hi ha les actuals restes més tot el nucli de la població de Siurana। Es tractava, doncs, d’un Castell d’una gran magnitud, ocupant una extensió de 180 per 50 metres। L’entorn es troba situat en un istme d’una península just sobre el riu Siurana, una zona que el feia inexpugnable. Es considera que la seva construcció data del segle IX. El Castell és considerat pels experts un dels conjunts arqueològics de tipus militar més interessants de les comarques meridionals de Catalunya. Formava part de la frontera andalusina i la seva ubicació estratègica feia que dominés un ampli territori, amb una xarxa de defenses amb torres a la Morera de Montsant, Albarca, Ulldemolins, Prades, Alforja, la Mussara i l’Albiol. En una segona línea hi hauria el Vilosell, Vimbodí, la Pobla de Cèrvoles, Falset, Pradell de la Teixeta, Cabassers, el Lloar, la Palma d’Ebre, la Torre de l’Espanyol i Vinebre.

Publicat a Cornudella WEB el dia 25/11/2010

El Retaule de l’altar major de l’Esglesia Sant Miquel

El 9 d’abril de 1836 el pagès-propietari de l’Albiol Josep Ferrer i Salvador inicià la redacció d’un llibre de memòries per tal de recollir les notícies familiars i municipals d’aquesta població de les Muntanyes de Prades a la primera meitat del segle XIX. El volum és de tamany quart i està enquadernat en pergamí (1). És una barreja de llibre de comptes i llibre mestre, ja que aplega les inversions de millora del patrimoni, la regesta i en molts casos transcripcions d’actes notarials relacionats amb el Mas del Sord (la seva hisenda) i l’Ajuntament

L’autor, durant un bon nombre d’anys, fou secretari del municipi (2) i com a conseqüència d’aquest càrrec prengué part activa en els esdeveniments públics més rellevants, entre els quals s’inclou la compra del retaule major per la parròquia de l’Albiol.

El 9 de febrer del 1826 es reuniren a la rectoria de l’Albiol, “per no tenir casa pròpia lo Comú”, el rector, l’Ajuntament i els caps de casa del terme (3) “per tractar de la compra de l’altar major que tenian per vendre los pares franciscanos”, davant l’oferiment realitzat per fra Magí Cases a Josep Ferrer, ja que els franciscans en feien un de nou. Els assistents es mostraren recelosos: que si les mides no estarien d’acord amb l’església de l’Albiol, que si era molt vell… Per això es resolgué constituir una comissió per anar a veure’l abans de prendre una decisió definitiva. Sobre el finançament de les despeses es plantejaren tres propostes :

-1a. Fer un repartiment entre les cases del terme.
-2a. Obrir una llista de donatius.
-3a. Cobrar els deutes que faltaven pagar de l’obra de l’església.

Deixem al cronista que ens exposi la solució acordada:

“persuadí, principalment a dit Vicens Arnau, que lo medi més asertat [que] mirava era de provar la oferta voluntària, per quant la oferta no llevava res al poder cobrar dits atrasos”.

I així es va fer. Els albiolencs foren generosos: des de les 30 lliures de Pere Llevaria, regidor, als 7,5 sous dels més pobres, s’obtingué un total de 125 lliures, 11 sous i 3 diners (amb una mitjana de poc més de 5 lliures per cap de casa). Els assistents quedaren satisfets amb el resultat i es veié que “unit ab los deutas ya podien empendra la compra del referit altar”.

Un cop resolts els aspectes financers, mancava tancar el tracte amb els religiosos reusencs. El dilluns següent diversos veïns s’arribaren fins a Reus “y en seguida anaren a veurer lo altar, que lo tenian amontonat en un recó de la sua fusteria. Alguns dels que asistiren desmayaren algun poch al veure-lo de aquella conformitat, al qual no se pogueren fer ben capasos de ell”.

Davant del poc èxit, es demanà al pare guardià, Lluís Barberà, que exposessin el retaule a la fusteria i tornarien a veure’l quan fossin avisats.

“En lo temps que transcorregué (…) no faltaren alguns que nos manifestaren que tindrien un fàstic y no tindríem una cosa de gust en nostre iglésia, quan aquell altar era molt vell y mol desfigurat, y aixís valdria més fer-ne un de nou”.

No obstant, en la segona visita la crítica fou més positiva, en “veurer que tota la fusta era de molt bona cualitat, pues cuasi tota és de alba, nogué y las columnas moltas, són de chipré y ciré; la qual se la va fer veurer Isidro Ferrer, mestre fuster de dita vila de Reus (…) que no podíem desitgar ni trobaríem en el dia millor fusta de la que era la del mencionat altar”. Finalment, hom accedí a la compra; el preu ajustat fou de 175 lliures. Cent les pagarien en el moment de la transacció i les altres setanta-cinc el mes de setembre del mateix 1826 (recordem que era un mes de collita).

El trasllat aniria a càrrec dels mateixos veïns de l’Albiol, que no permeteren “bagatge algun foraster, per quan digueren que ya eran bastants los de l’Albiol. (…) Se oferiren en compondre los camins per poder-lo més fàcilment puijar”.

El cost final fou superior a les previsions: concretament, pujà a la suma de 236 lliures i 4 sous, desglossada de la següent manera :

–Compra de l’altar: 175 lliures .
–Plantar l’altar junt amb el de la Mare de Déu del Roser 41 ll. 5s. (a càrrec d’Isidre Ferrer, fuster reusenc) .
–Pintar i polir la fusta del sagrari “y demés gastos ordinaris”, al mateix fuster: 7 lliures 10 sous.
–Compra de la tela del palis de l’altar : 4 lliures 2 sous 6 diners.
–Pintar el pali: 1 lliura 11 sous.
–Pel treball del mestre de cases (una setmana): 5 lliura 5 sous.
–Per les bastides : 1 lliura 10 sous.

Pel que fa als ingressos, el conjunt dels donatius i el cobrament del deute de l’obra pujà a 258 lliures 17 sous, circumstància que possibilità de celebrar una lluïda festa de benedicció i que encara sobressin 15 lliures 5 sous 6 diners, les quals el dia 2 de juny de 1828 foren lliurades al rector de la parròquia, mossèn Francesc Barenys, per “comprar roba” per a l’església.

Els treballs d’instal.lació foren executats els primers dies d’abril, tant plantar el retaule de l’altar major, com traslladar el de la Mare de Déu del Roser, que ocupava l’espai central d’una capella lateral. En acabar, davant de l’òptim resultat tot foren elogis i alegria i aquest esperit regnà en la solemne festa de benedicció, a la qual s’uniren els habitants de la Mussara i Mont-ral.

El detall de la narració i el sentiment que traspua fa que es mereixi la transcripció textual:

“Tota persona anava contenta y desitgosa en anar a buscar lo Sant retaula, y així mateix lo anar a treballar per servir los fustés y mestres de casas y demés era nesesari (…). Yo no tinch present que en tota la mia vida aixia treballat de més gust y aixia tingut uns dias més alegras y falisos en tal que tots quans se enquadravan a treballar en dita obra. Ningú esperava a ser lo darrer al treball, de manera que alguns dels masos fean queixas el no aver-los avisat per anar a treballar (…). Los fusters y mestres de casas quedaren aturdits el veura los abitants de l’Albiol tan animosos al poder veura ya plantat lo expresat altar, y tots ells digueran que avian assistit y treballat en moltas obras, però no havian vist may personas tan constans en el treball”.

El nostre testimoni acaba amb la frase: “O providència divina!, quan lo poble està unit se fa tot lo que-s vol, com en efecte se veijé en aquella ocuasió en Albiol “ .

Pel que fa als ingressos, el conjunt dels donatius i el cobrament del deute de l’obra pujà a 258 lliures 17 sous, circumstància que possibilità de celebrar una lluïda festa de benedicció i que encara sobressin 15 lliures 5 sous 6 diners, les quals el dia 2 de juny de 1828 foren lliurades al rector de la parròquia, mossèn Francesc Barenys, per “comprar roba” per a l’església.
Els treballs d’instal.lació foren executats els primers dies d’abril, tant plantar el retaule de l’altar major, com traslladar el de la Mare de Déu del Roser, que ocupava l’espai central d’una capella lateral. En acabar, davant de l’òptim resultat tot foren elogis i alegria i aquest esperit regnà en la solemne festa de benedicció, a la qual s’uniren els habitants de la Mussara i Mont-ral.

El detall de la narració i el sentiment que traspua fa que es mereixi la transcripció textual: “Tota persona anava contenta y desitgosa en anar a buscar lo Sant retaula, y així mateix lo anar a treballar per servir los fustés y mestres de casas y demés era nesesari (…). Yo no tinch present que en tota la mia vida aixia treballat de més gust y aixia tingut uns dias més alegras y falisos en tal que tots quans se enquadravan a treballar en dita obra. Ningú esperava a ser lo darrer al treball, de manera que alguns dels masos fean queixas el no aver-los avisat per anar a treballar (…). Los fusters y mestres de casas quedaren aturdits el veura los abitants de l’Albiol tan animosos al poder veura ya plantat lo expresat altar, y tots ells digueran que avian assistit y treballat en moltas obras, però no havian vist may personas tan constans en el treball”.

El nostre testimoni acaba amb la frase: “O providència divina!, quan lo poble està unit se fa tot lo que’s vol, com en efecte se veijé en aquella ocuasió en Albiol “ .

GRAU I PUJOL, JOSEP M.T. ; PUIG I TÀRRECH, ROSER

Article publicat a L’època del barroc i els Bonifàs.Actes de les Jornades d’història de l’art a Catalunya. Barcelona, 2007, p. 493-498. amb el titol RETAULES DE SEGONA Mà. LA NOVA DESTINACIó DEL RETAULE DE L’ALTAR MAJOR DE L’ESGLéSIA DEL CONVENT DE SANT FRANCESC DE REUS A LA PARROQUIAL DE SANT MIQUEL DE L’ALBIOL (1826)

Notes:

(1) El manuscrit actualment el conserven els hereus de la família Ferré residents a la Selva del Camp, als quals agraïm la gentilesa de la seva consulta. L’autor de la crònica morí el 30 de maig de 1867. El volum comença amb aquestes paraules: “Llibre de memòrias de Joseph Ferrer y Salvador, paigès del terme de l’Albiol. En vista de la molta nesecitat y ya en las casas el tenir un llibre de memòrias par a anotar en ell los asuntos y cosas més principals partanyens a la utelitat de la família y béns, e determinat vui dia nou del mes de maig de 1836, comprar lo present llibre a fi de notar y recopilar en ell algunas notas tenia escritas en diferens papés y llibretas comforme són lo dia qu nasqueren los fills y fillas que Déu N[ostre] S[enyor] a tingut a bé dar-nos, notícias de millores y obras se han fet en nostra casa y béns, notícias del que costan las terras del mas (…), notícia dels notaris que se han fet vàrias escripturas y altres diferens notícias que me aparega a bé continuar en lo present llibre, los quals escriuré del millor modo me sia posible, continuan-las o escrivin-los aixís com aniré troban-los comforme veurà lo qui tindrà gust de llegir lo present llibre, al qual creurà que moltas notas de notícias, escripturas y altres diferens asuntos està notat primer lo modern que lo antich, és dir lo jove que lo més vell, respectà de tenir las escripturas y notas despapeladas, és dir en vàrios puestos y sen aixís no me és fàcil de posar-las en seguida dels anys que cada una correspon” (p. 1-2).

(2) Referent a aquest càrrec afirma: “el qual me resultava més perjudicis que ganàncias per lo molt treball y gastos que me dinacionava dit encàrrech y la molt poca paga o selari tenia per dit ofici que sols era la de quinze lliuras a l’any. Alguns anys provà lo deixar dit ofici al mudar-se los nous ajuntaments, però luego me persuadiren algunas personas y los mateixos ajuntaments que convenia per lo bé comú no deixàs dit encàrrech en vista de las súplicas me fehan de contínuo me convensían sempre de continuar “ (f. 18). El dia 14 de gener de 1836, amb el canvi d’ajuntament, “los manifestà que yo no volia servir-los per secretari per rahó de las críticas circumstàncias del temps, manifestan-los que yo me avia sacrificat per tot lo poble de esta part de molts anys, y lo poble no se sacrificaria per mi, y sen aixís yo resulia deixar dit ofici (f. 21) .

(3) Eren Vicenç Arnau, Josep Cavaller, Joan Cavaller (major), Pere Cavaller, Salvador Cavaller, Josep Ferrer, Josep ferrer (a) Tiano, Rafael Gatell, Josep Maidéu, Josep Masdéu (a) Andreuet, Josep Masdéu Cots, Pere Masdéu, Pere Mestre, Francesc Rius, Josep Roig (a) de la Vall, Andreu Roig (a) de la Vall, Josep Vallverdú.

Note de l’editor:


Aquest Retaule va ser destruit per un grup de milicians que pujaren de Reus, tot i els intents d’algun albiolenc, amb perill evident de la seva vida, de salvar al menys l’imatge de Sant Miquel va ser tot cremat davant mateix de l’èsglesia.

 


L’Ermita de Santa Maria

La Ermita de Santa Maria esta situada a Masies Catalanes Villa Urrutia a  va ser construida al voltants de l’any 1965, , es un ermita te un estil que recorda a una  masia catalana i en destaca el seu campanar amb l’escala de caragol de mèrit en aquella epoca, i  especialment els frescos pintats per l’artista, de reconegut prestigi, Nuria Llimona,

L’arquitecte fa ser Francisco de A. Sauri i el constructor el nostre vei Sr.Tombas, de fet el Sr. Tombas va ser qui va construir la majoria dels xalets de la primera epoca  a Masies Catalanes

A l’inaguració de la Capella dedidcada a Santa Maria, es fa amb gran solemnitat i assitiren el Cardenal Benjamin de Arriba Casto i entre els capallans joves hi figura el que va ser Rector d’Alcover.

Mossen Antoni Solsona, de la parroquia d’Alcover va ser l’encarregat de l’atenció pastoral, quan Mossen Antoni es va fer gran va ser substituit per Mn. Jaume Gabarra, l’exessiva carrega pastoral i potser la salut quelcom delicada de Mossen Jaume provoquen que l’atenció de l’ermita no fos tan regular com avans.

Si feia missa cada diumengue aixi  com casaments o primeres comunions, en molts casos de molts del pioners de Masies Catalanes i com es llògic per la Festa major s’oficiava una solemne missa

Per Nadal cada es any feia un pessebre popular al atri de l’Esglesia i el dia 24 la Missa del Gall en la que alguns anys l’Esglesia es quedava petita la missa era un recital de sorpreses simpàtiques en un ambient calid en mig del fred de Nadal.

L’ermita també es va utilitzar per diferentes trobades de caire religios, com van ser diferents trobades de sacerdots sense ministeri.

En l’actualitat encara esta consagrada i si cel.lebren molt de tant en tant algun casament.

Despeses extraordinàries en un poble de muntanya: L’Albiol a inicis del segle XX

 

L'Esglèsia de l'Albiol abans de les reparacions

L'Esglèsia de l'Albiol abans de les reparacions

Continuant la recerca de documentació referent als pobles de les Muntanyes de Prades vinculada amb l’aprofitament dels recursos naturals, volem centrar-nos avui en com una petita comunitat rural assumia col·lectivament una important despesa com era l’arranjament de l’església parroquial i de la rectoria on havia de viure el prevere, a través d’una llibreta de comptes de l’Albiol (1).

 

Segons Josep Iglésies aquest terme el 1910 comptava amb 310 habitants. La seva economia depenia estrictament del sector primari: agricultura, ramaderia, silvicultura i mineria.

L’octubre del 1906 arribà a l’Albiol un nou rector, que davant el mal estat i perill dels immobles parroquials. els quals necessitaven reparacions “de absoluta necesidad”, demanà finançament a l’arquebisbe de Tarragona, que li concedí 500 pessetes. La resta de la despesa havia d’anar a càrrec dels veïns, i per aquest motiu realitzà una crida pública a la qual respongueren els feligresos més que amb diners amb jornals i material d’obra.

 Els treballs es desenvoluparen entre els anys 1906 i 1907.

Pere Cavaller cedí tres cabirons i tres jornals per portar arena des del Mas de Barberà.

Pere Ferrer es prestà a fer 2 jornals per traslladar arena.

Pere Masdéu i Joan Ferrer un jornal cadascú per la mateixa finalitat.

Miquel Masdéu transportà amb carro 1.500 rajoles des del Mas de Moixó.

Josep Llaveria pujà amb el seu carro des de la Selva al Mas de Moixó 12 sacs de ciment i amb la mula carregà tres sacs més, també regalà dos cabirons.

Josep Masdéu cedí 2 cabirons i féu dos viatges amb l’animal per pujar teules del Mas de Barberà i altres tres viatges (un al Mas de Moixó per carregar dos sacs de ciment, un al mateix lloc per pujar teules i un darrer a la Selva del Camp per buscar dos sacs de ciment).

Salvador Agustenc transportà tres sacs de ciment del referit Mas de Moixó.

Salvador Masdéu juntament amb el seu ase traginà saldó un dia.

Josep Isern transportà des d’Alcover al seu mas 100 teules, 100 rajoles, 100 toves i 25 tortugues.

Pere Joanpere amb el matxo traginà 100 rajoles des del mas de Moixó.

Bonaventura Ferrer amb el seu ase realitzà tres viatges per carregar rajoles des de l’esmentat mas.

Josep Roig efectuà dos viatges pel mateix motiu.

Francesc Agràs amb el seu ruc en féu tres més; igual que Josep Rius, el qual a més va donar algunes carretades de saldó.

Vicenç Maidéu des de la seva finca portà dues càrregues de saldó.

Josep Ferrer féu un viatge amb una càrrega de rajoles.

L’hisendat Ignasi Batlle des de Bonretorn donà ordre de pujar 300 rajoles i 70 toves, també permeté treure calç del seu forn (entre 28 i 30 roves) pagant dos jornals de transport fins a l’abadia, a més regalà 50  quadrats pel paviment de l’església i cent toves dobles.

Els sous dels professionals de la construcció s’abonaren en metàl·lic. El paleta cobrà 4 ptes. per dia (12 jornals) i el peó la meitat, 2 ptes. Per a portar aigua a peu d’obra s’invertiren tres jornals (a 3 ptes dia).

Alguns materials adquirits foren 8 sacs de guix i 7 tortugues.

El ciment es comprà al selvatà Andreu Barberà i les rajoles al forn de Joseph Domingo també de la Selva del Camp. Els vidres es buscaren a Reus (el viatge i la feina costaren 23,75 ptes).

De cabirons en faltaren i es contractaren amb Josep Roig àlies el Llarg, un de 22 pams a 6,5 ptes; amb Pere Maidéu: sis cabirons de 22 pams a 3 ptes unitat; amb Pere Masdéu, dos de la mateixa mida i preu; amb Pere Cavaller 6 de 18 pams (a 2,5 ptes unitat) i set de 18 pams (2,25 un).

Les llates es negociaren amb Salvador Agustenc àlies Curt (54 llates a 0,37 ptes, en total 20,25 ptes).

El fuster i el ferrer pujaren de la Selva del Camp: el primer cobrà 107 ptes i el segon 47,55.

Per enllatar es necessitaren 500 puntes o claus (que sumen 3 ptes), per pintar les finestres es pagaren 9,30 ptes i per emblanquinar les habitacions i la sagristia 15,25 ptes.

Segons deduïm de la relació, els habitants de l’Albiol el 1906-1907 no podien desviar diners de la seva renda agrària cap a despeses  comunals o comunitàries, per la qual cosa aportaren treball (jornals d’animal) pel transport de materials o donatius en espècie (pedra de saldó, calç, arena, troncs pels trebols). Per als serveis, professionals iproductes industrials (ciment, rajola, teules) havien de dirigir-se a les localitats més grans i properes: sigui Alcover Selva del Camp o Reus (totes tres tenien ferrocarril).

L’emigració de la gent de muntanya aportarà a les ciutats allò que els mancava pel seu desenvolupament: mà d’obra barata.

Josep M. Grau i Pujol

 

NOTES :

(1) Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, parròquia de l’Albiol, llibre de misses, consueta i comptes (1776-1921), caixa 2, núm. 14.

Article publicat a Reboll.Butlletí del Centre d’Història Natural de la Conca de Barberà (Montblanc), 10 (estiu 2007),p. 10.