El cranc vermell americà, a punt de ser eradicat del riu Glorieta

Després que el 2013 el CEN comencés a treballar contra aquesta espècie invasora, ara ja s’estan realitzant les últimes campanyes. En total s’han capturat 8.975 crancs.

Cranc Americà

Després de treballar durant més de 2 anys contra el cranc vermell americà, una de les espècies invasores que viu als rius de Catalunya, l’Associació per a la Conservació dels Ecosistemes Naturals (CEN) veu més a prop que mai l’eradicació d’aquest invertebrat al riu Glorieta, a l’Alt Camp.

Durant les campanyes realitzades durant aquest temps, s’han caçat un total de 8.975 crancs gràcies a la participació de més de 340 voluntaris. «Cada vegada costa més trobar-ne i hi ha alguns trams que ja han desaparegut totalment», explica Jesús Ortiz, president del CEN.

Portador d’un fong

El cranc vermell americà va ser introduït entre els anys 70 i 80 al nostre país a través de l’acció humana i això ha posat en perill el cranc de riu ibèric, l’invertebrat autòcton d’aigua dolça de la península Ibèrica. La problemàtica rau en un fong paràsit del qual n’és portador el cranc vermell americà. Aquesta espècie és resistent a la malaltia, pel cranc de riu ibèric, en canvi, és la seva principal amenaça.

Això, juntament amb l’agressivitat d’aquesta espècie invasora, ha fet que actualment el cranc autòcton es trobi en perill d’extinció. Es tracta, però, d’una tasca difícil, ja que el vermell, a més a més, té la capacitat de fer importants desplaçaments, fins i tot fora de l’aigua.

Segons Ortiz, la situació de la majoria de rius de Catalunya és molt complicada, com és el cas del Francolí, «però el del Glorieta és una excepció», remarca. Va ser l’any 2009 que, mentre es realitzava un seguiment d’invertebrats, es va trobar a la capçalera d’aquest riu algunes poblacions importants de cranc de riu ibèric. Tres anys més tard, el 2013, el CEN va començar a treballar a favor de l’espècie autòctona, intentant eradicar el cranc vermell.

Campanyes de captura

Majoritàriament, les captures són realitzades per adults amb experiència que saben diferenciar un cranc de l’altre. «Encara que es digui cranc vermell, no sempre és d’aquest color, i també pot passar al revés, que el cranc ibèric sigui de color vermellós. Es poden crear moltes confusions i, per tant, sempre demanem a la gent que no toqui res», explica Jesús Ortiz.

Durant els mesos d’estiu el CEN també organitza campanyes familiars per fer difusió del projecte i contribuir a la conscienciació de la ciutadania. Enguany es van fer el 30 de maig, el 3 de juliol i se n’espera fer una en els pròxims dies.

Ortiz explica que els crancs americans del Glorieta són cada vegada més petits «i, per tant, també es reprodueixen menys». Ara, per acabar d’eradicar aquesta espècie, l’associació vol aconseguir un equip de pesca elèctrica que els permetrà treballar de dia i de forma més ràpida. La tasca, però, no acabarà aquí. Després, la feina continuarà amb un seguiment exhaustiu del riu.

Publicat al Diari de Tarragona el 13/07/20105

Restauraran els biòtops aquàtics de basses i fonts de l’Albiol i Vilaplana

Segons una nota de premsa de data 24/05/2011 ,   la Diputació de Tarragona i  l’obra social de la caixa amb col.laboració del Taller Ocupacional Baix Camp restauraran els biòtops aquàtics d’algunes basses i fonts de L’Albiol i Vilaplana.

salamandra

Salamandra

L’objectiu principal es adequar aquests espais per a garantir que  les condicions ambientals siguin les millors per la fauna i la flora que habita en aquests espais.

Concretament, es milloraran camins i altres accessos a aquests indrets, es podarà i aclarirà l’arbrat existent, tot respectant les espècies protegides i la flora autòctona;  s’eliminarà el sotabosc, es recuperarà la zona d’entollament o abeurador, i es reconstruirà i canalitzarà la font.

Set persones  del Centre especial de Treball  Baix Camp seran les encarregades de realitzar aquest projecte.

 

La Salamandra

La salamandra comú (Salamandra salamandra) es un amfibi  de la família salamàndrids.Viu en medis aquàtics de mitja i alta muntanya sempre que siguin  poc alterats.

Habitualment surt del seu amagatall  quan fa el temps es fred i humit .   Es habitual veure-la passejar amb tranquil·litat per camins .

salamandra

Salamandra

]Es molt fàcil reconèixer les salamandres ja que el seu  color de la pell   és negra amb taques grogues, que son diferents en cada individu.  Aquesta vistositat de la seva pell  l’utilitza com a senyal d’advertència per a evitar ser atacada per altres  animals).    La seva longitud no acostuma a sobrepassar els  20 cm.
La seva pell conte petites quantitats d’una substancia tòxica que excreta per dos orificis té situats a l’espatlla
Les salamandres son ovípares, les larves es desenvolupen a l’aigua els tres primers mesos i fins que no tingui uns quatre anys no arriba a la maduresa sexual

 

Las salamandres tenen una sorprenent  capacitat per a regenerar membres amputats, suposo que es per aixo que antigament, existia la creença de que aquest  petit rèptil podia estar rodejada de foc sense rebre els mes mínim dany, ben el contrari cobrava mes vida i fortalesa.

El paral·lelisme bíblic amb l’esbarzer inconsumible que es va presentar davant Moisès va convertir a la salamandra en un símbol de la fe.

La Mallerenga carbonera o Primavera

LaMallarenga o primavera mallerenga carbonera o primavera, (Parus major) és un ocell de l’ordre dels passeriformes i la família dels pàrids.

Té el cap i el coll de color negre blavós amb les galtes blanques. El dors és gris verdós. Per sota és groguenca amb una ampla franja negra.

Les ales són fosques amb els marges blaus i amb una franja blanca.

El bec és negre i les potes de color gris blavós. Fa uns 14 cm de llarg.

Les ales són fosques amb els marges blaus i amb una franja blanca. El bec és negre i

Acostuma a viure en boscos, especialment caducifolis, però també en pinedes i ambients arbrats no forestals. Fa el niu en forats d’arbres i en qualsevol tipus d’obertura; ocupa molt sovint les caixes niu per a insectívors. Molt adaptable, habita tant en boscos ben conformats com en ambients artificials.

Són sedentàries i fora de la temporada de cria es troben sovint formant grups grans barrejats amb mallerengues d’altres espècies.

És un ocell insectívor de règim molt ampli. Pot ingerir també fruits silvestres i llavors riques en olis. S’acostuma fàcilment a les menjadores per a ocells d’on selecciona les pipes.

El so de la Mallarega

Fons :   Viquipedia Fauna i Flora

L’últim llop de l’Albiol ?

Hallándose ayer trabajando un labrador, en una finca de la, montaña de Albiol, fue súbitamente acometido por un lobo ai cual pudo ahuyentar
a gritos y defendiéndose valerosamente a golpes con la azada que tenía en la mano.   Dicho labrador sufrio el susto consiguiente,  pero sin recibir lesión alguna importante.

La Vanguardia 08/10/1911

El Gamarús o Gall Carboner

Gamarus o Gall CarbonerEl Gamarús o Gall Carboner, espècie protegida, és un ocell rapinyaire nocturn de l’ordre dels estrigiformes.

És sedentari i viu als boscos del Principat de Catalunya i del País Valencià a qualsevol alçada. No n’hi ha ni a la Depressió de l’Ebre, ni a l’Empordà ni a la Costa Daurada perquè no hi ha boscos. A les Illes Balears només s’hi ha trobat ocasionalment.

800px-strix_aluco_3youngÉs de color bru, rogenc i grisós, amb els ulls foscos. Fa 38 cm. de llargària y una envergadura d’ales de 92 a 95 cm. Pesa de 400 a 550 grams segons el sexe (les femelles pesen més).

Diposita 2 o 4 ous en un arbre vell, però com que cada vegada és més difícil de trobar-ne té l’opció d’emprar nius d’esquirols o les cavitats dels murs. D’aquesta manera pot continuar criant en un bosc que s’ha cremat, perquè pot desplaçar-se a les penyes. Els ous s’han d’incubar durant 28-30 dies, i se n’encarrega la femella, mentre que el mascle alimenta els nounats, que volen al cap de 30-37 dies.

A la nit, a l’Albiol es molt facil sentir el seu el seu crit.

Durant el dia és normal de veure’l adormit en una branca, enganxat al tronc.

Escolta el crit d’una femella

L’Aguila Cuabarrada

L’aguila Cuabarrada es un rapinyaire de mida mitjana amb una  envergadura alar d’entre 150 i 180 cm, amb el cap petit però prominent. Ambdós sexes  són iguals en coloració. La femella però, és  major en grandària. Presenten  el dors marró fosc amb una taca  blanquinosa al centre de l’esquena,  la cua presenta una banda negra  terminal. En les parts inferiors les  ales són fosques,  l’abdomen és blanc amb taques longitudinals negres.

Habitat

Aprofíta tallats rocosos per instal·lar els seus nius, ubicats en coves o  esquerdes cobertes protegides de les inclemències meteorològiques.

Els nius  ( entre 1 i 8 ) estan compostos per branques i troncs d’arbres  entapissats per fulles de pins. La posada  s’acostuma a realitzar al mes de febrer.

Localització
Es distribueix per totes les serres litorals i prelitorals de Catalunya, trobant  també parelles en les parts més muntanyoses. Solen utilitzar serres compreses entre els 200 i 1.000 d’alçària.

Situació de l’espècie:

A partir de la dècada dels 80 del s.XX, aquesta espècie ha experimentat una regressió molt accelerada del nombre de parelles, en tota la Península Ibèrica i França.

Possiblement sigui, avui per avui, una de les rapinyaires més amenaçades de tot  Europa.

Es desconeixen encara les causes que estan afectant aquesta espècie, ja  que poblacions d’espècies amb hàbits alimentaris i de nidificació molt similars  com l’àliga daurada estan estables i fins i tot en alguns llocs van en augment.

Potser, les  causes més importants d’aquest fet siguin la mort sistemàtica  d’individus joves i,  fins i tot adults, per trets, per l’electrocució en línies  d’alta tensió i per la manca de preses  en els territoris on s’instal·len.

Gall carboner o agaús

“ALBERT MANENT. Director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya“

”El gamarús viu sedentari a gairebé tot Europa, llevat a la meitat nord d’Escandinàvia. Al Principat i al País Valencià es troba localitzat a les regions boscanes i de les illes només n’existeixen citacions dubtoses”

“Aquest ocell de rampinya de vegades es confon amb un mussol i fins i tot amb l’òliba o el duc. Va de nit i per això és difícil d’identificar si no fos per un crit que fa por: uuu…, u, u, u… Curiosament la forma més estesa al Camp de Tarragona, gall carboner, no figura al Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll, i Joan Coromines al també magne Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana no el sap identificar del tot ni esmenta el nom llatí: Strix aluco i diu: «Gall carboner, ocell crepuscular que fa com una rialleta que recorda vagament el cant d’un gall, però és diferent del duc (dugo) i porta aquest nom a la Conca de Barberà i tota la Serra de Prades (Coromines, vol. IV, 1984, pàg. 257).» I diu Coromines que el descobrí Joan Sales el 1956 recollint toponímia. Modernament a penes hi ha bibliografia. L’esmenta Joaquim Maluquer a l’obra Els ocells de les terres catalanes (Barcino, edició del 1973), però en va conèixer l’existència fent part del servei militar al campament de Castillejos (Arbolí) els anys 50 i de moment es pensava que era el gall fer (urogallo en castellà), propi del Pirineu.

Eugeni Perea a Història i cultura a l’entorn dels cursos fluvials: la Riera de Maspujols (Reus 1997) a la plana 18 parla del gall carboner, sense indicar en quin poble l’hi han anomenat, tot i que afirma que «és poc abundant». Encara Anton Agustench a Records de la Mussara (Vilaplana 2000) esmenta el gall carboner o gamarús. L’altre nom que trobem al Baix Camp, agaús, (la variant de gaús) té més bibliografia antiga, però imprecisa quant a la identificació de l’ocell.

Així el diccionari Alcover-Moll el defineix com «duc, ocell carnisser nocturn» i ho treu dels diccionaris de Nebrija (segle XVI) i de Torras (segle XVIII). El diccionari de Marian Aguiló, publicat al segle XX, però aplegat al segle anterior, el fa equivalent de beneitot, definició paral·lela a la que trobem a quasi arreu de Catalunya, amb la frase popular: «Ets un gamarús.» Però molts no saben que gamarús és el nom acadèmic, oficial, que han adoptat els naturalistes per identificar el que en llatí s’anomena Strix aluco. L’Alcover-Moll dóna per a agaús una definició semblant, treta del diccionari d’Aladern (segle XX): «Xicot grandassot, dropo i de poca discreció.» I curiosament afirma que a Flix un agaús és un avar.

Joan Coromines troba gaús als diccionaris de Nebrija, de Torra i de Belvitges (segle XIX), que no afinen cap definició: «Ocell que va de nit.» Coromines hi fa un comentari etimològic: «Ocell nocturn (espècie de duc), nom dialectal en català i comú amb l’occità antic caús, gaús, avui sobretot gascó: d’origen incert, probablement d’arrel comuna amb el català dialectal caveca, cavec, que va amb l’occità caveca i francès chevèche. L’un i altre han de ser pre-romans.» Més endavant continua: «Avui en català comú poca memòria en queda, però encara m’anomenaven els gaúzos al Montsant (com una espècie de gamarús) a la Morera (1936) i a Vilanova de Prades deien que és un agaús, ocell de presa, el que ha donat nom a la veïna font de l’Agaús (J. Coromines, volum IV, pàg. 423).»

Cal que expliquem com és el gall carboner, agaús (o gaús), oficialitzat en gamarús, tal com el descriu el millor expert en la matèria, Joaquim Maluquer i Sostres, en el llibre ja esmentat: «Té el cap arrodonit, els ulls negres, i el plomatge una mica flonjo, de colorit fosc, fet d’una barreja de grisenc, de bru i de rogenc, ratllat al dessota. Ajuda a reconèixer-lo el seu crit esfereïdor i que recorda un bel sinistre i que al capvespre ressona en la pregona densitat de la boscúria; per aquest motiu a la Catalunya occidental rep els noms de cabra fera i cabrota. El gamarús viu sedentari a gairebé tot Europa, llevat a la meitat nord d’Escandinàvia. Al Principat i al País Valencià es troba localitzat a les regions boscanes i de les illes només n’existeixen citacions dubtoses. Malgrat els seus costums solitaris, el seu aspecte poc tranquil·litzador i la seva veu esglaiadora, és una au beneficiosa, car destrueix nombrosos rosegaires. Usualment nia als arbres, aprofitant forats o nius abandonats d’altres ocells.»

A Castellvell em van dir que el gall carboner buscava la clariana cremada que havien deixat les carboneres perquè des d’un arbre hi veia passar netament rates i ratolins. I d’ací li ve el nom.

L’ornitòleg Màrius Domingo i de Pedro, també gran expert en ocells, ja que ha publicat almenys tres llibres sobre la matèria, a la seva obra Els ocells del Camp de Tarragona (Centre de Lectura de Reus, 1988), dóna com a nom popular del gamarús el de gall carboner. Cenyint-me al Baix Camp, he volgut fer una enquesta als trenta nuclis, entre ells dos antics municipis (les Irles i la Mussara) i, poble per poble, personalment o a través d’amics, he pogut treure unes conclusions que són el moll de l’os d’aquest article. En primer lloc que en cinc poblacions (Botarell, Cambrils, Montbrió, Mont-roig i Reus) no el coneixen o en tenen una vaga noció. Llurs termes són plans o tenen costa, fet que explica, en part, aquest desconeixement, però trenta anys enrere, amb menys urbanitzacions i més feresteguesa rural, probablement s’hi hauria identificat el nom català de Strix aluco.

Gall carboner el trobo a dinou pobles: l’Albiol, l’Aleixar, Alforja, Almoster, Arbolí,les Borges, Capafonts, Castellvell, la Febró, les Irles, Maspujols, la Mussara, Prades, Riudecanyes, Riudecols, Riudoms, la Selva, Vilaplana i Vinyols. En alguns nuclis ha costat molt de trobar una persona que identifiqués el gall carboner, que als pobles de mitjana o alta muntanya no es troba en regressió. Els darrers dos anys l’he sentit en un parell d’èpoques en un mas a dos quilòmetres de l’Aleixar. A l’Albiol em van dir que niava a l’esquetja (sic) del Salt dels Rucs i a voltes ha criat al campanar. Segons l’albiolenc Joan Isern el gall carboner de dia s’ajoca en una rama i no es mou. A Riudoms expliquen que feia niu als forats de la timba de la riera.

Contradint l’opinió dels experts, en sis pobles he trobat la forma agaús, que és la denominació general a tot el Priorat. Aquests pobles, a la frontera prioratina, són els següents: l’Argentera, Colldejou (on diuen agagús), Duesaigües, Pratdip, Vandellòs i Vilanova de Prades. No he confirmat del tot si a Masdenboquera (agregat de Vandellòs) l’anomenen gat cabrer. A Castellvell em van dir que el gall carboner buscava la clariana cremada que havien deixat les carboneres perquè des d’un arbre hi veia passar netament rates i ratolins. I d’ací li ve el nom.

Agraeixo la recerca obstinada que m’han fet sobretot Ramon Amigó, Aleix Barriach, J.M. Grau i Pujol, Ferran Jové i Hortoneda, Eugeni Perea, Enric Prats i J.M. Virgili. El gall carboner o agaús, espècie protegida, del qual s’ha trobat setze noms populars més a Catalunya, és ben viu, sobretot als pobles amb força bosc i penso que ha tingut a Prades el centre on devia inventar-se el nom fa alguns segles.”

Publicat a: El Punt, 14-3-2004