Gall carboner o agaús

“ALBERT MANENT. Director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya“

”El gamarús viu sedentari a gairebé tot Europa, llevat a la meitat nord d’Escandinàvia. Al Principat i al País Valencià es troba localitzat a les regions boscanes i de les illes només n’existeixen citacions dubtoses”

“Aquest ocell de rampinya de vegades es confon amb un mussol i fins i tot amb l’òliba o el duc. Va de nit i per això és difícil d’identificar si no fos per un crit que fa por: uuu…, u, u, u… Curiosament la forma més estesa al Camp de Tarragona, gall carboner, no figura al Diccionari català-valencià-balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll, i Joan Coromines al també magne Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana no el sap identificar del tot ni esmenta el nom llatí: Strix aluco i diu: «Gall carboner, ocell crepuscular que fa com una rialleta que recorda vagament el cant d’un gall, però és diferent del duc (dugo) i porta aquest nom a la Conca de Barberà i tota la Serra de Prades (Coromines, vol. IV, 1984, pàg. 257).» I diu Coromines que el descobrí Joan Sales el 1956 recollint toponímia. Modernament a penes hi ha bibliografia. L’esmenta Joaquim Maluquer a l’obra Els ocells de les terres catalanes (Barcino, edició del 1973), però en va conèixer l’existència fent part del servei militar al campament de Castillejos (Arbolí) els anys 50 i de moment es pensava que era el gall fer (urogallo en castellà), propi del Pirineu.

Eugeni Perea a Història i cultura a l’entorn dels cursos fluvials: la Riera de Maspujols (Reus 1997) a la plana 18 parla del gall carboner, sense indicar en quin poble l’hi han anomenat, tot i que afirma que «és poc abundant». Encara Anton Agustench a Records de la Mussara (Vilaplana 2000) esmenta el gall carboner o gamarús. L’altre nom que trobem al Baix Camp, agaús, (la variant de gaús) té més bibliografia antiga, però imprecisa quant a la identificació de l’ocell.

Així el diccionari Alcover-Moll el defineix com «duc, ocell carnisser nocturn» i ho treu dels diccionaris de Nebrija (segle XVI) i de Torras (segle XVIII). El diccionari de Marian Aguiló, publicat al segle XX, però aplegat al segle anterior, el fa equivalent de beneitot, definició paral·lela a la que trobem a quasi arreu de Catalunya, amb la frase popular: «Ets un gamarús.» Però molts no saben que gamarús és el nom acadèmic, oficial, que han adoptat els naturalistes per identificar el que en llatí s’anomena Strix aluco. L’Alcover-Moll dóna per a agaús una definició semblant, treta del diccionari d’Aladern (segle XX): «Xicot grandassot, dropo i de poca discreció.» I curiosament afirma que a Flix un agaús és un avar.

Joan Coromines troba gaús als diccionaris de Nebrija, de Torra i de Belvitges (segle XIX), que no afinen cap definició: «Ocell que va de nit.» Coromines hi fa un comentari etimològic: «Ocell nocturn (espècie de duc), nom dialectal en català i comú amb l’occità antic caús, gaús, avui sobretot gascó: d’origen incert, probablement d’arrel comuna amb el català dialectal caveca, cavec, que va amb l’occità caveca i francès chevèche. L’un i altre han de ser pre-romans.» Més endavant continua: «Avui en català comú poca memòria en queda, però encara m’anomenaven els gaúzos al Montsant (com una espècie de gamarús) a la Morera (1936) i a Vilanova de Prades deien que és un agaús, ocell de presa, el que ha donat nom a la veïna font de l’Agaús (J. Coromines, volum IV, pàg. 423).»

Cal que expliquem com és el gall carboner, agaús (o gaús), oficialitzat en gamarús, tal com el descriu el millor expert en la matèria, Joaquim Maluquer i Sostres, en el llibre ja esmentat: «Té el cap arrodonit, els ulls negres, i el plomatge una mica flonjo, de colorit fosc, fet d’una barreja de grisenc, de bru i de rogenc, ratllat al dessota. Ajuda a reconèixer-lo el seu crit esfereïdor i que recorda un bel sinistre i que al capvespre ressona en la pregona densitat de la boscúria; per aquest motiu a la Catalunya occidental rep els noms de cabra fera i cabrota. El gamarús viu sedentari a gairebé tot Europa, llevat a la meitat nord d’Escandinàvia. Al Principat i al País Valencià es troba localitzat a les regions boscanes i de les illes només n’existeixen citacions dubtoses. Malgrat els seus costums solitaris, el seu aspecte poc tranquil·litzador i la seva veu esglaiadora, és una au beneficiosa, car destrueix nombrosos rosegaires. Usualment nia als arbres, aprofitant forats o nius abandonats d’altres ocells.»

A Castellvell em van dir que el gall carboner buscava la clariana cremada que havien deixat les carboneres perquè des d’un arbre hi veia passar netament rates i ratolins. I d’ací li ve el nom.

L’ornitòleg Màrius Domingo i de Pedro, també gran expert en ocells, ja que ha publicat almenys tres llibres sobre la matèria, a la seva obra Els ocells del Camp de Tarragona (Centre de Lectura de Reus, 1988), dóna com a nom popular del gamarús el de gall carboner. Cenyint-me al Baix Camp, he volgut fer una enquesta als trenta nuclis, entre ells dos antics municipis (les Irles i la Mussara) i, poble per poble, personalment o a través d’amics, he pogut treure unes conclusions que són el moll de l’os d’aquest article. En primer lloc que en cinc poblacions (Botarell, Cambrils, Montbrió, Mont-roig i Reus) no el coneixen o en tenen una vaga noció. Llurs termes són plans o tenen costa, fet que explica, en part, aquest desconeixement, però trenta anys enrere, amb menys urbanitzacions i més feresteguesa rural, probablement s’hi hauria identificat el nom català de Strix aluco.

Gall carboner el trobo a dinou pobles: l’Albiol, l’Aleixar, Alforja, Almoster, Arbolí,les Borges, Capafonts, Castellvell, la Febró, les Irles, Maspujols, la Mussara, Prades, Riudecanyes, Riudecols, Riudoms, la Selva, Vilaplana i Vinyols. En alguns nuclis ha costat molt de trobar una persona que identifiqués el gall carboner, que als pobles de mitjana o alta muntanya no es troba en regressió. Els darrers dos anys l’he sentit en un parell d’èpoques en un mas a dos quilòmetres de l’Aleixar. A l’Albiol em van dir que niava a l’esquetja (sic) del Salt dels Rucs i a voltes ha criat al campanar. Segons l’albiolenc Joan Isern el gall carboner de dia s’ajoca en una rama i no es mou. A Riudoms expliquen que feia niu als forats de la timba de la riera.

Contradint l’opinió dels experts, en sis pobles he trobat la forma agaús, que és la denominació general a tot el Priorat. Aquests pobles, a la frontera prioratina, són els següents: l’Argentera, Colldejou (on diuen agagús), Duesaigües, Pratdip, Vandellòs i Vilanova de Prades. No he confirmat del tot si a Masdenboquera (agregat de Vandellòs) l’anomenen gat cabrer. A Castellvell em van dir que el gall carboner buscava la clariana cremada que havien deixat les carboneres perquè des d’un arbre hi veia passar netament rates i ratolins. I d’ací li ve el nom.

Agraeixo la recerca obstinada que m’han fet sobretot Ramon Amigó, Aleix Barriach, J.M. Grau i Pujol, Ferran Jové i Hortoneda, Eugeni Perea, Enric Prats i J.M. Virgili. El gall carboner o agaús, espècie protegida, del qual s’ha trobat setze noms populars més a Catalunya, és ben viu, sobretot als pobles amb força bosc i penso que ha tingut a Prades el centre on devia inventar-se el nom fa alguns segles.”

Publicat a: El Punt, 14-3-2004